diumenge, 17 de febrer de 2008

La crisi associativa

Uns dels defectes més grans i perversos de la democràcia a l'estat espanyol, va ser instaurar uns sistema de subvencions públiques, sense cap tipus de control, al meu entendre no equànim.
Es posava en marxa una maquinària per fer i comprar voluntats, i si pot ser de passada el vot, s'engegava allò que se'n diu vulgarment la repartidora, i que sempre a la vista de les eleccions funciona de meravella.

Les entitats, de tot tipus, que havien sobreviscut al franquisme només amb la voluntat, i pràcticament sense un duro van trobar-se de cop, fent cua en una finestreta, per demanar subvencions. Des de totes les administracions de l'estat, Ministeris, Diputacions, Conselleries, Consell, Ajuntaments, etc. Ho dic a més perquè vaig viure-ho, en aquells moments de primera mà. Cal dir que de moment tots o gairebé tots, vam veure-ho molt bé. Poc a poc, les petites associacions varen començar a acostumar-se a viure amb aquella subvenció, que cada cop ens feia dependre'n més. Vet aquí per alguns, allò que havia de ser el principi, els va ser el final. Quan el polític, de torn no vol una entitat només ha d'eliminar-ne la subvenció “ treure-li la menjadora” i la fi ja arriba tota sola. Per altre banda quan vol crear-ne una, només ha de fer-li un vestit a mida, i fa tenim una pantalla política, un sistema d'adoctrinament, un rentat de cervell “de pluja fina”. Tot això ens ha creat una crisi d'associacions i entitats.
Algunes d'aquestes entitats tot i portar molts anys d'existència, avui només mal viuen, mentre d'altres sorgides, del no res i ningú sap com, ni on, viuen en l'abundància i no fan ni un pas, sense tenir assegurada la menjadora, i la subvenció a la butxaca. Entitats que ningú en sap els comptes, potser ni en tenen, entitats on els socis no paguen quota, entitats amb estatuts i objectius “de paper de fumar”. etc..
Els hem acostumat, a viure de la caixa pública en totes les seves varietats, això ens dona estabilitat però a la vegada ens fa esclaus i manipulables. Començaria a ser hora, de saber quines són les prioritats del país, i alhora d'estalviar algun duret valdria la pena deixar de subvencionar entitats de dubtosa imparcialitat i eficàcia i deixar de pagar “artistes” per anomenar-los d'alguna manera que l'únic art que practiquen, és el de no doblegar l'esquena sota cap circumstància. Si venen vaques magres ja sabem per on començar.
Tota la política mancada d'objectivitat, i tota l'opacitat en les subvencions públiques, crea desànim i desmoralització, i així estem !

1 comentari:

Gil Ariso ha dit...

Certament aquest tipus de mendicitat subvencionada s’ha convertit en l’única font d’ingressos de moltes de les entitats de les que parles, i em sembla que la proporcionalitat es progressiva, com mes dubtosa es la missió de l’entitat mes gran es la subvenció. Clar està que quan varia l’interès existencial de certes entitats es mes fàcil finiquitarles. Tancant l’aixeta.
Com be dius, com bons antropòlegs, varem celebrar el naixement d’aquesta nova espècie i li vam donar la nostra benedicció, però també varem cometre el pecat d’oblidar-nos que una eina en males mans es una mala eina. També varem fer el passerell al no tenir en compte el principi bàsic de la simbiosi.

Tota entitat o grup associatiu amb uns objectius, digues-li culturals, esportius, socials,…, no tan sols ha de tibar de veta de la caixa comú, ha d’anar a buscar el suport, principalment virolles, allà on n’hi ha i amb el qui en te. S’ha d’anar a trucar la porta dels que en volen donar i encara mes dels que en generen.