dimarts, 17 de març del 2009

Fora de lloc, fora de joc


Dissabte passat va haver-hi una manifestació a Barcelona, 12.000 segons la guàrdia urbana i 50.000 segons els organitzadors segons les fonts diuen que és la gent que va assistir-hi. És curiós que ni els que estan a l’atur i van anar-hi. Catalunya amb de mig milió (si sí 500.000) aturats, i només a Catalunya. Si tenim en compte els números més favorables dels assistents, que no se’ls creu ningú, No va anar-hi ni el 10 per 100 dels aturats d’aquest país. Aturats que en realitat són molts més de mig milió doncs aquí no es comptabilitzen tots aquells que estan amb expedients de regulació, i que estan aturats igual que els altres.

Particularment vaig trobar els crits i les pancartes de la manifestació fora de lloc, els eslògans sense cap sentit i al final cantaven la internacional, tot plegat per llogar-hi cadires. Vaig trobar que l’espectacle era patètic. Ara comprenc que els qui pateixin l’atur no es trobin representants pels sindicats, i es quedin a casa.

El que a més no acabo d’entendre és que hi feien allà els partits polítics, quan en bona part, per no dir en la major part, són els primers i únics responsables de la situació. Partits que primer no van reconèixer la crisi, i quan han volgut fer alguna cosa, l’han fet tard i sense cap encert.

Crec que l’ambient de la manifestació estava fora de lloc i que els partits polítics ara estan fora de joc. Entre els uns i els altres anem bé.......

Espero que la manifestació del proper dia 26 de març de 2009, dels treballadors autònoms com mínim demanim unes quantes dimissions. Començant pels d’aquí i acabant pels d’allà.

Vaig trobar aquest escrit de la Fundació Catalunya Oberta que el veig molt encertat :
“La manifestació del passat dissabte a Barcelona devia tenir de guionista a Marx, Groucho volem dir, no pas Karl. En comptes de ser un clam contra les males polítiques econòmiques de Zapatero i el seu govern de mediocres, el lema de la marxa era un genèric i inofensiu “Plantem cara a la crisi”, com si parléssim d’un desastre natural sense pare ni mare. Els sindicats del país, acompanyats dels partits que governen Catalunya i Espanya, van sortir a fer els gegants. Per acabar la performance, els assistents van posar-se a cantar La Internacional, un himne d’altres temps que avui forma part de la vitrina més kitsch del segle XX. Mentre, els dirigents sindicals denunciaven les retallades salarials per poder assegurar -deien- el consum que manté viu el sistema. Marx, no Groucho sinó Karl, devia pixar-se de riure sota terra. “

1 comentari:

Anònim ha dit...

CCOO cantant la Internacional, mai em deixaran de sorprendre aquesta gent jaja

Si us penseu que són els de CCOO els que canten veritablement la Internacional aneu molt desencertats. Ja els hi agradaria a molts que estigues a una vitrina. Només és més que el reflexe de la por.