Més sobre finançament

Aquest article del diari AVUI 20 07 2009 :

Com veureu critica a CiU, pel què podria haver fet. Fet constatat nou finançament NI CINC cèntims de més.

Hèctor López Bofill :

Fer bona cara :

En una escena hilarant de la pel·lícula Mars Attacks de Tim Burton apareix un general escollit per rebre els marcians que truca a la seva mare i li comenta: “Veus com ja et deia jo que si no em movia i feia bona cara arribaria lluny”. Tot seguit, però, el primer que fan els marcians enmig de la pompa de la festa de benvinguda és fulminar el general i una bona colla dels presents.

Les reaccions dels partits que componen el govern de la Generalitat en entomar l’acord sobre el nou model de finançament m’han evocat una mica aquest imperatiu de fer bona cara i de no bellugar-se gaire malgrat la densitat de les ombres que se cenyeixen sobre el pacte. Un cofoisme de cartró pedra que tampoc no s’ha estat d’expressar el bo i millor de cada casa dels agents econòmics i socials, poc proclius a fomentar la rebequeria nacional contra els successius maltractaments patits per Catalunya.

Desconcerta aquesta crida a la celebració quan no hi ha cap garantia sobre l’aplicació de les mesures acordades i, a més, sacrifiques tota la legitimitat per denunciar en el futur la situació d’espoli fiscal que ens continuarà lacerant.

Cal recordar que les transferències que rebrà Catalunya el 2012 depenen de la llei de pressupostos de l’Estat aprovada el desembre de 2011? Que hi ha la mateixa vinculació feble de la llei de pressupostos per al 2012 respecte a la LOFCA que la que hem vist que hi ha de l’Estatut respecte a la LOFCA? Que les Corts Generals del 2011 decidiran el que els plagui d’acord amb la conjuntura política del moment que per això, com diu el Tribunal Constitucional, son sobiranes en tant que representen el poble espanyol? Cal insistir que de moment l’aplicació immediata del nou model com a molt significaran 2.100 milions d’euros extres quan el dèficit previst de la Generalitat de l’any en curs s’acostarà als 5.000 milions d’euros? Quina certesa hi ha de consolidació de determinats fons en els exercicis posteriors que són els que teòricament permeten incrementar la xifra de recursos addicionals? Amb quina resignació es pot acceptar com una gran victòria que només el 25% dels impostos cedits o aquells en què Catalunya participa resten al país quan a l’inici del procés (que càndids que érem!) es parlava de resultats que ens equiparessin al concert? A quina mena de federalisme fiscal ens acostem si l’Estat continua mantenint més del 70% de la recaptació i el 50% de la despesa? En definitiva, tot i l’experiència del procés estatutari (que va demostrar la completa ineficàcia dels acords polítics a què s’arribi amb el govern espanyol), la lliçó no ha estat apresa, i la pantomima, repetida. Pitjor encara, ERC, que va tenir la fermesa de dir que no a l’Estatut (i que amb això va consolidar els seus 21 diputats a les eleccions del 2006) ara accepta una rebaixa d’aquell acord que va repudiar. Si el pacte de finançament és tan magnífic, per què la direcció d’ERC no compleix la legalitat dels seus estatuts i de les resolucions adoptades pels seus congressos nacionals i sotmet l’acord a referèndum intern de la militància tal com li han demanat més de 1.100 militants?

Deia el vicepresident del govern de la Generalitat que no acceptar l’acord té conseqüències, però acceptar-lo també les té i, al meu parer, de molt severes per al sobiranisme: l’acord significa acceptar l’eina que certifica l’espoli fiscal, haver de votar la Lofca i les lleis de pressupostos fins al 2012, garantir la governabilitat de Zapatero i renunciar a qualsevol mena de conflicte amb l’Estat els propers anys. En el moment de la crisi econòmica en què s’evidencien amb més cruesa els greuges de la dependència política, l’opció és fer més estrets els vincles amb l’esquerra espanyola. Aquesta obsessió de la direcció d’ERC per l’ordre contrasta amb el desordre i la radicalitat democràtica que un procés d’emancipació nacional requereix. De fet, la direcció d’ERC ha aconseguit que qui parla en aquests termes sembli més que mai que se situa fora de la galàxia, per bé que aquesta retòrica va ser la causant de les alces espectaculars dels republicans el 2003 i el 2004 i la praxi mel·líflua de peix al cove d’esquerres sigui el que els estigui abocant en aquests moments a la sagnia electoral.Que la classe política estigui caient en el descrèdit social també es manifesta, d’altra banda, en el fet que resulta grotesc que ara CiU critiqui una jugada que ells han estat especialistes a fer: empassar-se el gripau d’acords que Madrid no complirà mai, tot per mantenir la pau social i complaure els poders fàctics. Sota cap circumstància una CiU governant hauria plantat el govern espanyol i amenaçat, així, l’estructura juridicopolítica heretada de la Transició (tampoc no ho van fer a l’oposició, com va quedar clar en el procés estatutari). Per això, des de l’òptica d’un partit de govern, és comprensible (però no menys desesperant) que si la conseqüència, en qualsevol cas, ha de ser l’immobilisme, almenys siguis tu qui gestioni aquest immobilisme.

El resultat, comptat i debatut, és que el sistema que es pretenia superar es troba més arrelat que mai perquè ja és acceptat de forma unànime per tots els actors de l’arc parlamentari. Cuponet de dretes com en els anys noranta o aposta pel cuponet d’esquerres que exhaureixi la legislatura catalana, que mantingui la majoria socialista al Congrés espanyol i que vagi més enllà. Els complexos d’aquells que carregaven amb la llufa de ser massa eixelebrats, poc complidors, poc defensors de la justícia social o massa allunyats de la centralitat ja han estat atenuats. Però no es fa política per assadollar complexos personals o generacionals.

Quan la teva màxima ambició consisteix a restar quietet, fer bona cara i arribar lluny sempre et pots trobar, com el general de la pel·lícula de Tim Burton, amb un marcià que et desintegra a la primera de canvi (aviat un marcià en forma de sentència de la jurisdicció constitucional, per exemple).

L’única esperança és que mentre alguns encara estant felicitant-se, d’altres, dins i fora dels grans partits catalanistes, estan preparant, sense complexos, l’alternativa del proper cicle polític. Els noms que hauran de sortir a la palestra quan es torni a evidenciar que cap mena de reforma permet avançar en l’autogovern i quan aquest acord de finançament reposi amb les altres mòmies dels fracassos col·lectius.